El canó de Palamós,
ben mirat que n’és d’hermós,
ja fa temps que està callat.
Ja fa temps que mira el mar
amb el ventre rovellat,
quatre rodes i un forat.

De la boca del canó
només surten que records
de les guerres d’aquell temps,
quan la gent de l’Empordà,
de la Selva i del Vallès
es mataven per no res.

Escolteu la seva veu,
oh canons de tot el món
i la gent de tot arreu:
”No més guerres ni més morts,
no més bombes ni més focs,
sóc el canó de Palamós”.

Si els canons de tot el món
fossin com el vell canó
que tranquil està adormit,
blancs i negres dintre el pit
portarien una flor,
la Rosa de Jericó.